Un lloc web pot ser una obra d’art?

Un lloc web pot ser una obra d’art quan el web mateix és l’obra: quan el seu codi, els seus enllaços, el seu comportament al navegador i el fet mateix de visitar-lo en són la matèria, i no una manera de mostrar una cosa que existeix en un altre lloc. La col·lecció en línia d’un museu mostra pintures; les pintures pengen d’una paret en algun lloc. Una obra de net art no té paret. Si n’apagues el servidor, no queda res per veure.

Mostrar art o ser-ne

La majoria de webs relacionats amb l’art són contenidors. El portafoli d’una artista, la botiga d’una galeria o un arxiu de fotografies remeten a objectes que existeixen sense el web. Esborra la pàgina, i les obres hi continuen sent.

Una obra web capgira aquesta relació. La seva adreça és alhora títol i ubicació. El seu codi no és un enregistrament, sinó un conjunt d’instruccions que el teu navegador executa cada vegada que hi arribes, a la pantalla que tinguis a mà en aquell moment. La manera com una pàgina es carrega, es trenca, es desplaça o respon a un clic pot ser justament el que importa.

Què és el net art

Art a internet, net art o art web són els noms habituals de l’art que fa servir la xarxa com a mitjà, i no només com una manera de difondre imatges. Amb punt, net.art designa més concretament un grup informal d’artistes de mitjan anys noranta, entre els quals Vuk Ćosić, JODI, Alexei Shulgin, Heath Bunting i Olia Lialina, que treballaven amb el correu electrònic, l’HTML i els primers navegadors quan tot això encara era nou i estrany.

Les seves obres sovint estaven fetes de les peces del web mateix: hiperenllaços, marcs, camps de formulari, missatges d’error, codi font. Tractaven el navegador no com una finestra neutra, sinó com una matèria amb uns hàbits propis que es podien forçar.

Les primeres obres que ho van demostrar

• jodi.org (des del 1995). El duo neerlandès i belga JODI, format per Joan Heemskerk i Dirk Paesmans, va publicar pàgines que semblaven trencades: caràcters que es desplaçaven, codi que parpellejava, maquetacions que semblaven ensorrades. L’error es convertia en la imatge.
• My Boyfriend Came Back from the War (1996). Olia Lialina explica la història d’una parella que es retroba després d’una guerra amb imatges en blanc i negre i fragments de text. Cada clic divideix la pàgina en marcs més petits, fins que la pantalla esdevé un mosaic. Lialina en deia netfilm, una pel·lícula de xarxa.
• Form Art (1997). Alexei Shulgin va compondre pàgines amb botons, caselles de selecció i camps de text, el mobiliari gris dels formularis web. Com que cada navegador dibuixa aquests elements a la seva manera, l’obra canvia segons el programa que la mostra.
• The Shredder (1998). Mark Napier va crear una pàgina que es fa passar per un navegador: li dones una adreça, i ella tritura el codi d’aquella pàgina fins a convertir-lo en una composició abstracta de text i imatges.
• Brandon (1998–1999). El projecte de Shu Lea Cheang sobre el gènere i la violència, que porta el nom de Brandon Teena, va ser el primer encàrrec d’una obra web del Guggenheim, i el museu el va restaurar anys després.

Les institucions hi van anar darrere. El Whitney Museum encarrega obres web per al seu artport des del 2001, i entre el 2016 i el 2019 Rhizome va tornar a presentar cent obres a la seva Net Art Anthology.

El navegador com a mitjà creatiu

El navegador és una matèria estranya. No controles la mida del llenç, ni les fonts instal·lades, ni la velocitat de la connexió, ni si qui visita va en un tren amb el mòbil esquerdat. Qui fa art per al web treballa amb aquestes incerteses, i no en contra.

Avui el navegador també pot dibuixar amb la targeta gràfica, reproduir i analitzar so, i llegir una càmera o un micròfon quan la persona ho permet. Això fa possibles obres que s’assemblen menys a documents i més a instruments o a llocs: peces que funcionen en temps real i responen de manera diferent a cada visitant. La selecció de webs interactius on val la pena perdre’s en recull moltes, de joguines a viatges lents.

Interacció, estructura i participació

En una obra web, l’estructura forma part del sentit. Un enllaç és una decisió; una pàgina que es divideix quan hi fas clic, com a la peça de Lialina, converteix la navegació en muntatge. La participació pot ser mínima, simplement arribar i desplaçar-se, o pot donar forma a l’obra, com en les peces el contingut de les quals el creen els mateixos visitants.

Això té relació amb la pregunta general de què és l’art interactiu, però no és el mateix; la guia Què és l’art interactiu? ho tracta a través d’instal·lacions, museus i història. Aquí la mirada és més estreta: el web mateix com a mitjà, amb les seves adreces, navegadors i pantalles.

Webs sense finalitat

Gairebé tot el web està construït per fer alguna cosa: vendre, informar, mesurar, convèncer. Una obra web té dret a no fer res de tot això. Pot ser un lloc on passar un minut, un experiment, una broma sobre la interfície o una pregunta sobre què és una pàgina.

Aquesta llibertat no exclou un mercat. L’artista neerlandès i brasiler Rafaël Rozendaal fa llocs web, cadascun en un sol domini, i el 2011 va publicar el contracte amb què els ven: qui col·lecciona és propietari de l’obra, però l’obra continua sent pública a la seva adreça, amb el nom del propietari a la barra de títol del navegador. La propietat i l’accés lliure hi conviuen.

Synfield és un exemple contemporani del mateix impuls: un conjunt de móns de llum i so que s’obren en una adreça i només funcionen mentre algú els té oberts. No hi ha objectius ni puntuacions; el que ofereix és un lloc per experimentar.

Què canvia quan l’art viu en una URL

• L’accés. Una URL no té horaris ni entrada. Qualsevol persona que tingui l’enllaç pot arribar a l’obra des de qualsevol lloc connectat.
• El context. No hi ha cap galeria que l’emmarqui. Hi arribes des d’una cerca, un missatge o una altra pestanya, sovint sol i enmig d’una altra cosa.
• La variabilitat. Cada visita és una interpretació en un maquinari diferent. L’artista no pot saber exactament què veus.
• La fragilitat. Els servidors s’aturen, els dominis caduquen i les tecnologies desapareixen: els navegadors van abandonar Flash a finals del 2020, i amb ell tota una generació d’obres web. Eines de preservació com oldweb.today, de Rhizome, que obre pàgines en navegadors antics emulats, existeixen justament per això.

Doncs, un lloc web pot ser art?

Sí, quan el web és l’obra i no el seu marc. El que el converteix en art no és la tecnologia, sinó la intenció i l’atenció que demana: una pàgina feta per ser viscuda, no per ser utilitzada. Per això, la pregunta més útil davant de qualsevol web no és si sembla artístic, sinó què queda quan treus el web.