Què és el net art? Guia completa de l'art a internet

La Tate ho resumeix així: l'art d'internet és art fet a internet i per a internet, també conegut com a net art (Tate, "Internet art"). El net art sol parlar de la xarxa tant com hi existeix.

Aquesta guia és un mapa del camp: què volen dir els termes, com va canviar el moviment època a època, què fa que una obra sigui net art, com es manté viva i on veure-la. Si prefereixes començar per les obres, llegeix la nostra història complementària Pot ser art una web?, que repassa deu peces que ho van demostrar.

El net art i els termes relacionats

El vocabulari del net art és confús, en part perquè els artistes no paraven de rebatejar el que feien a mesura que internet canviava sota els seus peus. Aquí tens un glossari pràctic.

Una prova útil: si traguessis l'obra de la xarxa i la imprimissis, perdria el sentit? Si és que sí, probablement tens davant net art. Si sobreviuria com a imatge o objecte, és més a prop de l'art digital o del postinternet.

La interactivitat és habitual en el net art, però no el defineix. Per a aquesta idea més àmplia, consulta Què és l'art interactiu?.

Breu història del net art, època a època

Abans de la web: les xarxes com a art

Els artistes feien art amb xarxes molt abans que existissin els navegadors. L'art postal dels anys seixanta i setanta va convertir el sistema de correus en un mitjà: els artistes s'intercanviaven obres per correu en lloc de fer-ho a través de galeries. Als setanta i vuitanta, l'anomenat art telemàtic va fer servir el fax, el satèl·lit i les primeres connexions entre ordinadors per unir artistes de ciutats diferents en performances compartides. Els sistemes de tauler d'anuncis (BBS) van donar a artistes i hackers llocs on publicar art de text i compartir fitxers.

Res d'això no era "net art" en el sentit actual, però va fixar els hàbits que va heretar el moviment: la distribució per sobre de l'exhibició, la col·laboració per sobre de l'autor únic i la desconfiança envers les institucions que normalment decideixen què compta com a art.

net.art, 1994–1999

Quan la World Wide Web es va obrir al públic a mitjan anys noranta, un grup d'artistes, majoritàriament europeus, va començar a fer-la servir directament. El nom "net.art" se sol atribuir a l'artista eslovè Vuk Ćosić, i es va quedar com a etiqueta per a artistes com JODI, Alexei Shulgin, Heath Bunting i Olia Lialina.

La seva obra era ràpida, barata i sovint trencada a propòsit. Pàgines que semblaven missatges d'error, històries hipervinculades que es ramificaven a cada clic i llocs que jugaven amb el codi font sota la pàgina tractaven el navegador com a matèria primera. Repassem les peces clau a Pot ser art una web?, així que no les repetirem aquí.

El que importa per a la història és l'actitud. Els artistes de net.art no necessitaven una galeria, un marxant ni un museu. Necessitaven un servidor i una adreça. Molts veien la web primerenca com un espai fora del mercat de l'art, i bona part de la seva obra és un comentari sobre la xarxa mentre es construïa.

Arriben les institucions: Rhizome, artport i els anys 2000

Aviat es van formar comunitats i institucions al voltant d'aquest treball. Rhizome va néixer com una llista de correu fundada per l'artista Mark Tribe el 1996 i va créixer fins a convertir-se en una de les organitzacions centrals de l'art nascut digital. Des del 2003, Rhizome està afiliada al New Museum de Nova York.

Els museus van començar a encarregar obres per a la mateixa web. El Whitney Museum of American Art gestiona artport, el seu portal d'encàrrecs de net art i art digital, llançat el 2001. Artport continua actiu i és encara un dels exemples més clars d'un gran museu que tracta el navegador com un espai expositiu per dret propi.

Els anys 2000 també van portar eines noves. Flash va fer fàcil crear webs animades, plenes de so i interactives, i una generació d'artistes i dissenyadors el va fer servir per crear obres lúdiques i experimentals. Moltes es van tornar difícils de veure quan els navegadors van deixar d'admetre Flash, una lliçó primerenca de com de fràgil pot ser el net art. Hi tornem més avall.

Surf clubs i postinternet, aproximadament 2006–2015

Quan les xarxes socials i els blogs es van fer amb la web, el net art va tornar a canviar. Els surf clubs com Nasty Nets eren blogs col·lectius on els artistes publicaven imatges trobades, GIF i remescles, i tractaven l'acte de navegar i col·leccionar com una pràctica artística.

Més o menys alhora, un grup d'artistes i crítics va començar a parlar d'art "postinternet". L'assaig d'Artie Vierkant The Image Object Post-Internet (2010) se cita sovint com a text clau. La idea era que internet havia deixat de ser un lloc a part que visitaves; ara ho modelava tot, incloses escultures, pintures i instal·lacions fetes per a sales físiques. L'obra postinternet apareixia sovint en galeries, cosa que la feia més fàcil de vendre i més difícil de distingir de l'art contemporani en general.

No a tothom li va agradar el canvi. Per a alguns, l'art postinternet era net art retornat al mercat que abans havia evitat. Per a d'altres, era el camp madurant i admetent que el món en línia i el físic s'havien fusionat.

Tokens, plataformes i de nou el navegador, 2015–avui

Finals dels anys 2010 i principis dels 2020 van portar els NFT, que prometien als artistes una manera de vendre i posseir obres digitals mitjançant blockchains. El debat va ser sorollós. Els defensors hi veien per fi un mercat per a l'art nascut digital; els crítics assenyalaven l'especulació, els costos ambientals i el fet que un token sovint només apunta a un fitxer allotjat en un altre lloc. Per a la història del net art, el que és útil és concret: els NFT tracten de propietat, mentre que el net art tracta del mitjà. Algunes obres basades en tokens són natives de la xarxa; moltes són simplement imatges amb un rebut adjunt.

Mentrestant, el navegador no va parar de guanyar capacitats. Els navegadors moderns poden executar gràfics 3D, processar àudio, fer servir càmeres i llegir sensors, tot sense plugins. Els artistes que treballen amb eines de programació creativa construeixen avui peces vives, generatives i reactives que s'obren des d'un sol enllaç. En parlem a Art generatiu interactiu. En cert sentit, el camp ha tancat el cercle: un cop més, n'hi ha prou amb una URL.

Què fa que una cosa sigui net art: quatre trets

No totes les obres de net art tenen tots aquests trets, però la majoria en tenen almenys dos.

1. Nadiu de la xarxa. L'obra depèn de la xarxa per existir. Pot agafar dades en directe, enllaçar a altres llocs, ser modelada pels visitants o simplement tenir sentit només dins d'un navegador. Si treus la xarxa, es perd alguna cosa essencial.

2. Efímer i variable. El net art canvia. Els navegadors s'actualitzen, els enllaços es trenquen, els servidors cauen i la mateixa pàgina pot veure's diferent en pantalles diferents. Molts artistes ho accepten en lloc de combatre-ho. Una obra de net art sovint s'assembla més a una performance que a un quadre.

3. Participatiu. L'espectador sol fer alguna cosa: fa clic, es desplaça, escriu, es mou, tria un camí. Algunes obres van més enllà i es creen col·lectivament, amb moltes persones que hi afegeixen coses amb el temps. El públic forma part del material.

4. Crític amb la seva plataforma. Des del principi, el net art ha parlat d'internet tant com hi ha existit. Els artistes han furgat en navegadors, cercadors, xarxes socials i mercats, mostrant com aquests sistemes modelen el que veiem. El net art sovint revela la maquinària que hi ha darrere de la interfície.

Com es conserva el net art

Aquesta és la veritat incòmoda: molt net art ja ha desaparegut o només sobreviu en fragments. Les webs depenen de servidors que algú ha de pagar, de dominis que algú ha de renovar i de programari que no para de canviar. Una obra feta el 1997 pot dependre d'un comportament del navegador, un plugin o una estructura de pàgina que ja no existeix. És el problema dels enllaços trencats (link rot), i per al net art no és una nota a peu de pàgina. És el repte central del camp.

Les persones que es dediquen a la conservació fan servir unes quantes estratègies principals:

• Mantenir-la en marxa. Conservar el servidor i el codi originals tant de temps com sigui possible. Funciona fins que desapareix una dependència.
• Emular el passat. Executar navegadors i sistemes operatius antics dins de màquines modernes perquè una obra es pugui veure més o menys com es va pensar.
• Enregistrar l'experiència. Capturar un lloc tal com es comporta, no només com una captura de pantalla. Webrecorder desenvolupa eines de codi obert per arxivar la web amb alta fidelitat, capturant pàgines interactives perquè es puguin reproduir més tard.
• Documentar i tornar a interpretar. Anotar com es comportava una obra, gravar vídeo, entrevistar l'artista i, en alguns casos, reconstruir la peça amb tecnologia nova.

Rhizome ha estat fonamental en aquesta feina. El seu projecte Net Art Anthology es va proposar tornar a explicar la història del net art a través d'una selecció d'obres, restaurant i presentant de nou moltes d'elles perquè es poguessin tornar a experimentar.

El 2019, el New Museum va portar aquest esforç a les seves sales amb The Art Happens Here: Net Art's Archival Poetics, oberta del 22 de gener al 26 de maig de 2019. Comissariada per Michael Connor amb Aria Dean, l'exposició va presentar 16 obres de Net Art Anthology i va mostrar com l'art nascut digital es pot restaurar, exposar i mantenir viu (New Museum). El títol diu alguna cosa de tot el camp: per al net art, l'arxiu no és només emmagatzematge. Decidir com conservar una obra forma part de decidir què és l'obra.

La conservació també planteja preguntes sense respostes senzilles. Una obra restaurada s'ha de veure com en un monitor del 1998 o com l'artista voldria que es veiés ara? Si una peça agafava dades en directe d'un lloc que ja no existeix, un enregistrament continua sent l'obra o només una prova que va existir? Conservadors, artistes i arxivers ho responen cas per cas, i les seves decisions passen a formar part de la història de cada obra.

Si avui crees obres per al navegador, la lliçó és pràctica. Mantén el teu codi llegible, evita dependències que no puguis substituir, documenta com s'ha de comportar la peça i dona per fet que algun dia algú l'haurà de reconstruir a partir de les teves notes. El net art que planifica el seu propi futur té moltes més possibilitats de tenir-ne.

On veure net art avui

No et cal entrada. La majoria és a un clic:

• Whitney artport: el portal del Whitney per a encàrrecs de net art i obra digital, encara actiu.
• Rhizome Net Art Anthology: una història comissariada del net art amb obres restaurades que pots obrir al navegador.
• La pàgina "Internet art" de la Tate: una introducció institucional clara i un punt de partida per continuar llegint.
• New Museum, The Art Happens Here: la pàgina de l'exposició del 2019, amb la llista d'obres i el context.
• Webrecorder: no és una galeria, sinó una finestra a com es capturen i es reprodueixen les obres web arxivades.
• Pot ser art una web?: el nostre recorregut per deu obres que van definir els inicis del camp.

Un consell: quan obris una obra antiga, tingues una mica de paciència. Algunes peces estan pensades per semblar trencades, d'altres carreguen a poc a poc i d'altres només funcionen del tot en un navegador emulat. Aquesta fricció forma part de la història.

El net art ara

Encara es fa net art? Sí, tot i que rarament es diu així. Avui el camp se solapa amb la programació creativa, l'art generatiu, les instal·lacions interactives i el disseny web experimental. Els artistes construeixen obres al navegador que responen a un cursor, un micròfon o una càmera, que canvien a cada visita i que només existeixen mentre la pàgina és oberta.

El que uneix aquesta feina amb net.art no és un estil, sinó una actitud: la xarxa i el navegador són el mitjà, no la paret d'una galeria. Un enllaç és un espai expositiu. El moviment de qui visita és material.

Synfield és un petit exemple d'aquesta tradició. Els seus mons són peces de navegador que obres des d'una URL i explores amb el ratolí, el tacte o les mans. Dos d'ells parlen directament de la història d'aquesta guia. Constellation és una xarxa irregular d'estrelles. Atrau els nodes cap a tu, encén-ne un i la llum recorre els enllaços d'estrella en estrella, un eco tranquil de la mateixa estructura de nodes i enllaços de la web. Echo respon a un gest després que l'hagis fet.

Cap no necessita instal·lació, compte ni descàrrega. Si vols veure què pot fer avui el navegador com a mitjà, obre Explora i deixa't portar.

Preguntes freqüents

Encara es fa net art avui? Sí. Els artistes continuen creant obres que depenen d'internet i del navegador, sovint amb noms com programació creativa, art de navegador o art generatiu. Institucions com l'artport del Whitney continuen encarregant obres basades en la web.

Quina diferència hi ha entre el net art i l'art digital? L'art digital és qualsevol art fet amb eines digitals, incloses impressions, animacions i pintures digitals. El net art és un tipus concret d'art digital que fa servir internet com a mitjà. Si l'obra perd el sentit quan la treus de la xarxa, és net art.

Quina diferència hi ha entre el net art i l'art postinternet? El net art viu a la xarxa. L'art postinternet està modelat per la cultura d'internet, però sovint pren una forma física, com una escultura o una instal·lació exposada en una galeria. Internet és el seu context més que el seu mitjà.

Qui va encunyar el terme "net.art"? El terme se sol atribuir a l'artista Vuk Ćosić a mitjan anys noranta, i es va convertir en el nom d'un grup d'artistes entre els quals hi havia JODI, Alexei Shulgin, Heath Bunting i Olia Lialina.

On puc veure net art en línia? Comença per l'artport del Whitney i la introducció a l'art d'internet de la Tate. La Net Art Anthology de Rhizome és una història comissariada amb obres restaurades. Per a les obres fundacionals, llegeix Pot ser art una web?.